El Col·legi d’Arquitectes, constituït l’any 1931, havia anat creixent progressivament per l’augment del nombre de col·legiats, l’increment de l’activitat constructora, i la implantació i ampliació gradual dels seus serveis. Per tot això, a mitjans dels anys 50 es va decidir dotar-lo d’una seu social d’adequada amplitud que pogués albergar les múltiples activitats de tipus cultural, representatiu, tècnic i administratiu que duia a terme.

Així, es va decidir traslladar la seu, en aquells moments a l’Eixample, al casc antic de Barcelona, una zona on convivien la memòria històrica i una certa degradació urbana. La implantació de la seu al cor de Barcelona va ser un exemple en la decisió d’instal·lar-se a un centre aleshores en decadència. Això contribuiria a l’arrelament de la institució a la ciutat i va ser una aposta per a la recuperació del centre de la ciutat.

La proposta guanyadora del concurs va ser la de l’arquitecte Xavier Busquets Sindreu, qui acabaria desenvolupant el projecte. Les obres van començar el maig de 1959 i van finalitzar tres anys més tard. Busquets plantejava un edifici obert i de clara vocació ciutadana, amb espais per a exposicions i amb un programa destinat tant als professionals com al públic general, per tal de mostrar l’activitat dels arquitectes i el valor del seu treball per a la societat.

L’edifici mostra dues parts ben diferenciades: un cos baix de forma trapezoïdal que conté la sala d’actes, sobre el qual s’aixeca una torre de vuit pisos d’alçada amb una façana de mur-cortina que manifesta l’estructura metàl·lica de l’edifici. Busquets va comptar amb la col·laboració de Picasso, que va dissenyar l’esgrafiat de la façana que envolta la sala d’actes.

L’eficàcia en l’acompliment de les seves funcions, la dignitat i sensibilitat del seu llenguatge formal, la força de vinculació acomplerta per la seva presència en l’àmbit urbà, van fer de la nova seu col·legial un edifici admirat per propis i estranys.