LA UBICACIÓ DEL COL·LEGI I LA HISTÒRIA DE LA PLAÇA NOVA

Si bé el Col·legi ja existia des de feia molts anys, la seva implantació física al cor de Barcelona, en un edifici de reconeguda singularitat, ha contribuït encara més a l’arrelament de la institució a la ciutat. La decisió d’ubicar l’edifici en un solar del casc antic, prop dels organismes de l’Administració Pública, tenia un doble significat: el de la comoditat i eficàcia en les gestions, i el repte d’enfortir la presència del col·lectiu dins la societat, i en particular a l’activitat cultural de la ciutat.

Els orígens de la urbanització de la zona on actualment s’ubica el COAC s’han de buscar en un procés marcat per l’augment de la producció agrícola i l’inici de l’expansió comercial. Això, sumat a la densificació de la ciutat emmurallada, va provocar l’aparició de vilanoves al voltant de la ciutat romana a partir del segle X. Un dels nous nuclis de població, la Vilanova dels Arcs, va néixer a l’entorn de l’aqüeducte romà en ruïnes. Allà s’hi establiren ràpidament obradors i tallers regentats per menestrals o petits burgesos dedicats a l’activitat comercial, sobretot al voltant del mercat que s’havia originat a l’exterior del Portal del Bisbe.

A mitjan segle XIV, seguint una dinàmica de renovació urbanística, el Consell de la ciutat va veure la necessitat d’ampliar la plaça que havia aparegut amb la realització del mercat. Així, es començaren a enderrocar les cases que hi havia al davant del Portal del Bisbe, i el 1358 la plaça, que s’anomenaria plaça Nova, ja estava acabada. Durant els segles XV i XVI es van realitzar diverses reformes, com la construcció de la casa de la Canonja, on es va establir la Pia Almoina, o l’ampliació del Pla de la Seu.

La ciutat, i amb ella el barri de la Catedral, va ser objecte al llarg del segle XIX d’una sèrie de modificacions. El 1854 van desaparèixer les muralles d’origen medieval; i entre 1908 i 1913 es va obrir la Via Laietana. La plaça Nova, fins a la dècada del 1940, va ser una plaça tancada, típicament medieval. El 1941 s’inicià l’enderrocament de gran quantitat d’edificacions de davant de la Catedral, moltes d’elles malmeses pels efectes dels bombardeigs de 1938, durant la Guerra Civil. El primer ajuntament franquista va prosseguir d’aquesta manera la reforma, que va significar la creació de l’avinguda de la Catedral.

Més recentment, la plaça i l’avinguda van ser objecte d’una excavació arqueològica intensiva abans de la construcció d’un aparcament subterrani, i el 1991 va ser de nou urbanitzada.